Tres crítiques publicades a FANTEATRE

Días mejores
Älex Rigola. Teatre Principal
Vet aquí una obra fallida. Com no conec el text original, me resulta difícil saber per on s’ha perdut, però em fa l’efecte que té a veure amb la direcció, incapaç de mantenir ferm el timó fins el final. De fet, els mateixos actors es van desentenguent de l’obra a mida que avança, incapaços de redreçar el desveri. Ni tan sols ens mobilitza el desenllaç. La història és bona, la situació inquietant i el missatge colpidor. Però hi ha tal abús dels focs d’artifici que tots ens instal·lam en la gratuitat de les exageracions infantils i els acudits més grollers. Res sembla de veres. No hi ha denúncia sino hipèrbole i demagògia. Esgotador. Una llàstima

Per art de màaaaaagia
Llorenç Cloquell. Teatre Sans
Nadal a Mallorca vol dir matines, Sibil·la i Cloquell, aquest actor i màgic que es desfressa de presentador televisiu. Al teatre fa el mateix però a l’inrevés: es desfressa de locutor, i xerra amb el públic, convida els nins i conta batalletes. De tant en tant surt un conill del seu capell perquè això és el que manen els cànons. Però ell disfruta més d’interactuar amb la gent. Cloquell té el do de la paraula propera i del llenguatge planer. I li encanta fer bromes. D’aquí el to distès, la seva figura antiCopperfield. A més, la càrrega afectiva. La màgia d’estimar el país. Fins i tot la Seu que ha volat.

Arte
Yasmina Reza. Auditòrium
Apte per amants d’emocions postisses i teatre pseudomodern. D’aquest amb figures de la tele, escenari fashion i argument que vol ser actual però només podria pasar entre gent de duros. Tot molt sofisticat perquè sembli trascendental. Lo bo del cas és que una fòrmula tan barroera funciona. La gent de la capital (crec que l’autora és de París, per completar el pedigrí) ens enlluerna amb aquest desplegament de filosofia de pub. Feia temps que no veiem uns actors tan pagats de si mateixos diguent un text infumable. Narcisisme del bo, vestit d’etiqueta. Com es deia? “Épater la bourgeoisie” Doncs, això.

Crítiques publicades a la revista FANTEATRE, núm 35, febrer 2009

Jugar a los magos

Per art de màààgia. Llorenç Cloquell
Teatre Sans, 26 de diciembre

“Este pueblo está maldito. ¡Vete!, vete y no vuelvas nunca. Y si algún día te gana la nostalgia y regresas… No me busques. No toques a mi puerta porque no te abriré. Busca algo que te guste y hazlo, ámalo como amabas de niño la cabina. Desde hoy, ya no quiero oirte hablar; ahora, quiero oir hablar de ti” le dice el abuelo al protagonista niño de Cinema Paradiso cuando le empuja a irse del pueblo.

A lo mejor el abuelo de nuestro mago no necesitó tratarle con tanta dureza para despegarlo de sus ejercicios de magia, porque hay aprendizajes que nos empapan como el cariño y siempre nos acompañan. Ahí está Cloquell haciendo las mismas trampas de cuando niño, sólo que con más rapidez y astucia y encima con ayudante de lujo. Pero la magia es la misma. El pueblo, el abuelo, la fiesta donde exhibir las habilidades para disfrute de la familia y ganarse unos aplausos y algunas monedas. Llorenç Cloquell me recuerda al Màgic Andreu, claro está, pero sin su sarcasmo ni una especie de violencia afinada contra el público, al que siempre trataba con ganas de vapulearlo. Por eso,. Cloquell escoge niños, más difíciles de asustar y por lo mismo menos manipulables pero más dispuestos a jugar. Volar, hacer desaparecer la Seu, encontrarse con un conejo o unas palomas… son juegos directamente extraídos de una infancia que por un rato es la nuestra.

La necesidad de reinventarse el mundo, sin aceptar las reglas malhumoradas de la maestra de turno. Jugar y sonreir: hay pocas carcajadas, porque la magia natural no es efecto ni trampa ni triunfo sino un placer. Una forma de seducción que Cloquell tampoco explota en beneficio propio: él también se deja transportar por la magia de sus juegos y participa con el público en su realización.

(Crítica publicada en el diario Ultima Hora)